Els dies 10 i 12 vam tenir dues jornades de formació amb professionals del Departament d’Interior, “Estratègies bàsiques per contribuir a millorar la comunicació dins del grup”. Déu n’hi do, quin títol més ambició per a tan poquetes hores!
Però, crec sincerament que ens n’hem sortit; com se’n surten tots els grups de persones que encara mantenen intactes les ganes de jugar i de riure; com se’n surten tots els grups de persones que tenen ganes d’aprendre i d’experimentar.
Des d’un punt de vista oficial, formal, professional, em toca dir que “vam assolir els objectius”. D’acord. Però també tinc ganes de dir que ens ho vam passar molt bé. Vam poder viure en primera persona la importància del compromís, de la generositat, de l’acceptació de l’altre.
Comunicar en positiu, considerant els drets i els deures propis i els de l’altre; centrant-se en el que està al nostre abast i desactivar els pensaments que ens limiten. Aquests han estat alguns dels punts del nostre decàleg bàsic d’actuació.
Com que em van donar la seva autorització (i a més a més han quedat una mica borroses), penjo algunes de les fotografies que vam fer durant el joc de decorar l’aula. Moltes gràcies a totes i tots per l’experiència.
És una presentació de Power Point amb música; ens la va fer arribar una amiga i ens ha fet gràcia compartir-la perquè ens ha semblat molt bonica i suggerent.
Quan arriben aquestes festes i sobretot l’últim dia de l’any, tots rebem missatges on ens desitgem sort, felicitat, moments especials, d’alegria…
Cadascú amb els seu estil vol transmetre missatges positius, d’esperança, de companyia… de superació, de desig…en definitiva són pensaments que si els tinguéssim més sovint ens ajudarien a aconseguir tot allò que ens proposéssim.
Us animo que durant aquest proper any sigueu molt generosos; us ofereixo un llistat de regals que no valen diners, sinó pensaments i sentiments, divises que podem aconseguir si ens ho proposem.
Una abraçada a les persones que estimes
Una nit a la lluna
Un passeig en un dia de sol
El desig de continuar caminant, de continuar estimant
Un sopar ple de “rises”
Un somriure
Una conversa amiga
Un petó
Una il•lusió
Serenitat per quan l’altre ho vegi tot fosc
Fortalesa
Companyia
Una olor
Una cançó
Una caricia
Una pel•lícula que et fa pensar
Un record que et fa tirar endavant
Un missatge de suport
Un reconeixement
Un poema
Una escolta sincera
Un suggeriment de millora oportú
Quants més regals facis més bé et sentiràs, t’animo que ho provis
Únicament comentar-te que això de la formació FUNCIONA!!! Bé, bromes a part, tant jo com la resta de companys ho estem posant a la pràctica i personalment jo, que durant tot el dia estic donant males noticies als clients (no els agrada el que els dic). Utilitzar les tècniques que ens vas ensenyar ha estat tot un èxit. Hauries de veure com comencen la conversa que gairebé et mengen i en poc temps,…… vaja com a col·legues.
Cap discussió amb una altra persona no paga la pena; és una petitesa de dimensions còsmiques. Avui he tancat el darrer espai de discussió que em cremava a les mans. Sense vencedors ni derrotats, amb agraïment pels fruits del passat i un afecte molt sincer per les altres persones.
Hi he posat música i aquesta és la barreja d’alegria i lleugera melangia que m’ha acompanyat tot el dia.
Aquesta nit he viscut amb tots els sentits i de manera molt intensa una nit màgica.
Han estat mesos preparant i imaginant un homenatge per al David; ens calia fer-ho, necessitàvem expressar moltes coses.
La música és la passió que ens ha unit com a grup i ens ha vinculat a tota una comunitat de persones que ens segueix allà on anem.
Des del primer moment, he notat que seria un concert especial. Hem tocat per divertir-nos i per compartir les nostres emocions amb tota la gent que ens ha acompanyat, amb el record del David com un estímul per mirar cap al futur.
Les abraçades i els petons sincers han estat el llenguatge de les gairebé 200 persones que han pogut respondre la nostra crida. Fa dies que dono voltes al concepte “comunitat”; té alguna cosa que m’atrau: unió, compartir, ajuda, vincle, suport…
Em sento molt afortunat de formar part de la comunitat Sonor Cúria, en la qual sempre hi serà present el llegat del David.
A tots els que heu compartit aquesta nit amb mi i a tots els que finalment no heu pogut venir us dono les gràcies de tot cor.
Que la música mantingui aquesta amistat sincera que ens uneix a tots, durant molts anys.
Aquest mes ha fet un any que em vaig estrenar com a formadora de Syntagma, i crec que les persones que van assistir el primer curs que vaig fer a Girona eren d’una qualitat humana extraordinària. Com a totes les formacions, es necessita crear un clima de confiança i de respecte, que en aquest grup ràpidament es va aconseguir.
Quan vaig finalitzar l’última sessió vaig sentir per una banda una satisfacció professional i personal, ja que vaig donar molt però també vaig rebre molt. I per una altra vaig tenir un sentiment de tristesa, ja que vaig ser conscient que s’havia acabat l’intercanvide vivències i maneres de fer que durant dues setmanes, havíem tingut el luxe de compartir.
Aquesta dualitat de sentiment que m’apareix l’últim dia de classe és repeteix en aquells grups on notes i sents que hi ha hagut un esforç per compartir i créixer personalment.
Vull aprofitar per donar les gràcies a tots els que durant aquest any m’heu permès compartir sessions dinàmiques i vivencials plenes de comunicació i conclusions.
Aquesta setmana han acabat alguns cursos d’aquells que ens deixen especialment tocats. Vés a saber, potser són les persones o l’espai o els astres… El fet és que són d’aquells cursos que ens fan adonar amb intensitat que ens agrada la feina que fem. Que ens agrada molt. Tant, que la frontera entre el gaudi i la necessitat es fa molt fina, com quan estimes d’aquella manera que gairebé et crema.
Les classes, cursos, tallers, seminaris… o com li vulguem dir són trobades molt especials entre una persona que fa de formador i un grup que vol rebre formació. Els primers instants són de coneixement i exploració mutus; en alguns casos de reconeixement perquè ja hem coincidit en altres ocasions. Es percep la il·lusió pel que ha de venir, les expectatives de cadascú, la curiositat, les ganes de passar-ho bé…
Avança el curs i tots madurem, ens deixem anar, sorgeixen els dubtes, ens atrevim a jugar a qüestionar certeses i el rol del formador i el dels alumnes es barregen i es dilueixen en un de sol.
I arriba la darrera sessió, els minuts finals. És difícil resistir-se al sentiment de tristesa, al desig de continuar que tots sentim, però sabem que hi haurà altres trobades i que, en el fons, aquesta és la millor manera de dir-nos “fins aviat”.
Gràcies per l’aprenentatge. Sempre de doble direcció.
El dia 14 de novembre farem un concert en homenatge al nostre amic i guitarra del grup que va morir el mes de març, el David Carretero.
Serà el primer concert que fem sense ell amb nou repertori i volem estar acompanyats de tota la gent que estimem i ens estima.
Ens ha costat molt reprendre el camí, trobar-li un sentit i recuperar la il·lúsió per assajar. Al final, tots tenim la sensació que ara som més forts com a grup, ens estimem sense complexos, acceptem la necessitat que tenim uns dels altres i que tot plegat és un regal que mai no saps el que et durarà.
Sembla tòpic, però es una pena que calgui una mort , una pèrdua cruel, perquè tots acceptem que el més important és l’amor i que cal tenir tolerància zero a la rancúnia i al silenci del cor.
Tan de bo ens acompanyin tots els amics que fa anys que ens segueixen; tan de bo siguem capaços d’expressar davant d’ells i elles tot el que sentim i compartir-ho en memòria del David.
Es pot ser assertiu quan un està més cremat que ‘la pipa un indio’? (permeteu-me dir-ho en castellà sona més contundent). Vet aquí la qüestió! Es pot ser assertiu quan la teva vida diària, en un moment vital determinat, és un camp de mines? Vet aquí un miracle! Es pot ser assertiu quan hom rema cap un cantó i la resta de la humanitat rema en sentit contrari? Vet aquí la resposta que busco en el curs d’assertivitat.
Avui em trobo en un d’aquells moments, hores després d’haver sortit de la primera sessió del curs d’aprofundiment d’assertivitat, en el que he de compilar forces per no engegar a la rodar la fe que he posat en comunicar-me assertivament. L’Albert ens ha demanat que fem una llista amb 10 frases que comencen per ‘He de fer’ i la primera que he posat ha estat ‘He de fer les paus amb el món’. Però i si tinc la sensació, fonamentado o no, que el món està últimament en contra meva, com m’ho monto?.
Primer de tot he pensat ‘autocontrol Sílvia, autocontrol’. I he fet una cosa que sovint faig i que funciona: he començat a escriure un mail queixant-me del que em volia queixar… i ara l’he deixat reposar unes horetes i després el tornaré a llegir. Però com diu el curs que he de comunicar el meu malestar, segur que l’enviaré! Espero que sigui el suficientment assertiu… Ai, ai, ai… Potser en fico en un nou embolic.
Sóc autoconscient de les meves emocions: estic emprenyada com una mona! Però m’acabo d’adonar que potser la meva capacitat d’adaptació no és tanta com la que em pensava… I hores d’ara les meves grans dosis d’optimisme comencen a fer tentines.
Espero de tot cor que l’assertivitat em serveixi per a relacionar-me amb el món i no deixar-me de barallar-m’hi. Però hi ha dies que ‘no vull ser assertiu’!!!.
Entrades (RSS)